Abstract
Los Migueletes: Els soldats catalans i la negociació d'identitats i de poder en l'Espanya i la Nova Espanya del segle XVIII
Una tesina màster d'Estudis Llatinoamericans i Ibèrics, en la Universitat de Califòrnia, Santa Bàrbara (2010)
per Jeremy O. Simer
Si bé la literatura històrica es refereix molt a la consolidació del poder Borbó a Catalunya al segle XVIII, i dins altres textos, a les reformes borbònics a Nova Espanya (Mèxic colonial), pocs estudis consideren la relació entre tots dos. Aquesta tesina pretén donar compte de com Catalunya passà de ésser un estat vençut després de la Guerra de Successió, a ésser el bressol de colonitzadors espanyols unes dècades més tard, quan molts oficials militars i companyies de fusillers de muntanya catalans participaren en les campanyes per sotmetre i controlar moltes parts de la Nova Espanya.
Los Migueletes explora la intersecció de les formacions de l'estat, els exèrcits, i les identitats ètniques a principis de la època moderna a Catalunya i Nova Espanya, amb un enfocament en la agència dels catalans en ambdues esferes. L’oposició popular al servei militar obligatori a Catalunya perennement obligà a la monarquia a modificar o abandonar els seus plans. Incapaç de destruir o desarmar per complet els bandits-mercenaris pirinencs coneguts com a miquelets o fusillers de muntanya, l'estat els incorporaven poc a poc a les seves forces armades. Fins cert punt, ells mantingueren les seves estructures de lideratge, el llenguatge, les tàctiques, i els uniformes, tot i que s’incorporaven a l'exèrcit regular, donant lloc a una identitat militar catalana estretament associat amb l'estat. Aquestes discussions, basades principalment en fonts secundàries, formen els dos primers capítols.
Un tercer capítol analitza una campanya de reclutament de l'Artilleria Reial, en el corregiment de Girona durant la primavera i l'estiu del 1762. Basat en la correspondència d’officials reials i municipals a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Girona, mostra que aquest esforç dugué a terme en gran part per funcionaris catalans en l'àmbit local, i que els reclutes potencials i els seus conciutadans demostraren diferents graus de conformitat i resistència a la demanda de la monarquia per “voluntaris.”
Un capítol sobre “El genio dels catalans" considera debats intensius dins les esferes públiques i oficials a partir dels disturbis de 1773 a Barcelona en contra de les quintes militars. Aquests debats van incloure afirmacions d’oficials castellans que els catalans eren intrínsecament deslleial, i retortes de catalans que volien servir la corona, però de forma voluntària. Aquest capítol, dirigit sobretot als lectors angloparlants amb un coneixement limitat de l’història ibèrica, es basa en cartes intercanviades per officials reials, municipals, gremials i mercantils, y en una cançó anònima, totes publicadas els últims anys.
El cinquè i últim capítol segueix la trajectòria de la Compañía Franca de Voluntarios de Cataluña, de la seva formació a Barcelona el 1767 a les seves campanyes en la Nova Espanya, fins al final del segle. Argumenta que la memòria històrica dels conflictes inter-Ibèrics, i els debats sobre el caràcter dels catalans, continuaren al llarg de les assignacions de la companyia. Si bé el servei militar promovia l'assimilació de catalans a una identitat espanyola, alhora permetia el manteniment – i l'evolució – de una identitat que era clarament catalana.
